Aquest es l'antic edifici de la telefònica, a l'avinguda Roma de Barcelona. L'edifici "Estel", dissenyat per Francesc Mitjans, construit el 1976 i abandonat el 2010. El 2007 el va adquirir un inversor que en pensava fer pisos.
Francesc Mitjans és l'arquitecte del Camp Nou, de l'edifici del Banc de Santander a la confluència de la Diagonal amb el carrer de Balmes, i també d'un interessant edifici de vivendes a la carretera de Sarrià a tocar de la Ronda General Mitre.
Cada dia sembla que n'hi hagi més d'edificis abandonats a Barcelona. Grans blocs d'oficines que han quedat buits, potser perquè amb temps, les grans empreses per omplir-los han marxat cap a l'entorn metropolità. Potser són massa grans? Potser només són adequats per als departaments de les administracions públiques? I què n'hem de fer d'aquests grans edificis, buits ara, decadents?
Ara farà dues setmanes vam acostar-nos fins l'estació de metro de plaça Universitat aprofitant l'ocasió de la segona edició del festival in-situ de dansa contemporània. Seguint una tradició iniciada als 70 de portar la cultura al subsòl de Barcelona, llavors amb una certa reminiscència de clandestinitat, avui amb l'objectiu d'acostar-se (o potser sorprendre) els viatgers en trànsit desprevinguts, l'experiència va ben merèixer el bitllet de metro abonat a TMB. Bonica actuació de Mar Medina "hit and miss take".
Cap de setmana de tourée per Catalunya, de visita a amics a Vic i Banyoles. Fantàstica Banyoles aquest diumenge de novembre, sota el ressòl càlid de tardor.
Al costat del mar, a continuació del Fòrum2004, i davant la central de cicle combinat de Sant Adrià. Aquí és on es troben una vintena de bancs dissenyats per Iñaki Ábalos, autor de la recent rehabilitació de la Fundació Tàpies del carrer Aragó de Barcelona. Es tracta de bancs modulars, en els quals la combinació dels diferents elements permet la creació de formes diverses, irregulars, a mode de cucs sortits de terra.
Després de dies sense escriure, i aprofitant que aquest cap de setmana es fa a Barcelona la 48h Open House, he pensat a penjar una entrada sobre la ciutat i els seus edificis.
El Poblenou és un barri que m'agrada especialment. Potser és per les arrels familiars que hi tinc. Potser és perquè és un lloc que he vist anar canviat en el temps de primera mà. des que anàvem a sopar a casa la meva germana a finals dels 80, des que hi patinàvem durant els 90, des que hi fèiem copetes de vi a principis del nou mil·leni, o des que el 2007 vaig començar a treballar per MCrit.
M'agrada el Poblenou perquè entre fàbriques i tallers s'obren carrers on el sol pot arribar fins a nivell de terra, perquè és tranquil com cap altre lloc de la ciutat, perquè tot canvia tant ràpid que tot és nou i i tot és vell alhora. Recordo quan vaig descobrir els itineraris d'una "zona ex-obrera en obres", passeigs lúdics pel barri durant l'any 2002 que reunien l'essència de la visita-testimoni l'estil dels viatges d'aventures què imaginàvem de petits quan jugàvem a ser investigadors o arqueòlegs aventurers.
I el que em té més encurosit és imaginar com serà el barri d'aquí a deu o vint anys. Tot i el 22@, tot i les platges del litoral, tot i l'obertura de l'avinguda Diagonal, tinc la sensació que el barri no ha passat encara per la popularització d'altres de la ciutat com Gràcia, Sants, el Poble Sec o Sant Andreu. És qüestió de temps que segueixi els passos d'aquests altres, o el Poblenou tindrà el privilegi de desenvolupar la seva pròpia fórmula de futur? Només podem esperar, i seguir observant.
Després de dies sense escriure, i aprofitant que aquest cap de setmana es fa a Barcelona la 48h Open House, he pensat a penjar una entrada sobre la ciutat i els seus edificis.
El Poblenou és un barri que m'agrada especialment. Potser és per les arrels familiars que hi tinc. Potser és perquè és un lloc que he vist anar canviat en el temps de primera mà. des que anàvem a sopar a casa la meva germana a finals dels 80, des que hi patinàvem durant els 90, des que hi fèiem copetes de vi a principis del nou mil·leni, o des que el 2007 vaig començar a treballar per MCrit.
M'agrada el Poblenou perquè entre fàbriques i tallers s'obren carrers on el sol pot arribar fins a nivell de terra, perquè és tranquil com cap altre lloc de la ciutat, perquè tot canvia tant ràpid que tot és nou i i tot és vell alhora. Recordo quan vaig descobrir els itineraris d'una "zona ex-obrera en obres", passeigs lúdics pel barri durant l'any 2002 que reunien l'essència de la visita-testimoni l'estil dels viatges d'aventures què imaginàvem de petits quan jugàvem a ser investigadors o arqueòlegs aventurers.
Aquesta tarda he vist al Facebook que un antic colega ha muntant un blog en el qual hi penja fragments gràfics sobre el seu dia a dia, les coses que veu i que escolta... Com que és tot un personatge, els clips que té penjats no tenen pèrdua (històries de por a la vora del foc amb toc sureny, flaixos des de l'Empire State, punks, i altres coses). Heu sentit parlar mai de The practice of everyday life o de la llegenda de Willis Bivens? A més hi inclou els seus comentaris live (que ja us aviso, no són curts!) alguns d'ells a ritme de cornrap i amb referències insòlites de tot tipus. No us el perdeu!!!! (trackablehendershot.blogspot.com)
El tema és que ha penjat un curt de deu minutets sobre el seu viatge diari en tren into the big machine, amb un àmplia disquisició sobre tota la casuística possible de modes de transport que ha utilitzat al llarg de la seva vida per desplaçar-se entre casa i l'escola, la uni o la feina, amb inici en els camins fangosos de TN, passant pels trajectes a peu a SAS, el metro cap a la subúrvia de Chicago, i els pendulars de NJ.
Tot això m'ha fet pensar en un parell de clips que tenia grabats de fa temps sobre el trajecte entre Mcrit i Badalona. És un trajecte que m'agrada especialment des de que fa ja uns anys vaig veure un Silenci! que parlava de caçadors d'escenaris per anuncis i pel·lícules, i allà hi sortia un misteriós camí sota un mur gris amb les xemeneies de fecsa florint per damunt. L'itinerari comença al final de la diagonal, per després vorejar el barri de la Mina (Can Llima segons els rètols del tramBesòs), creuar la ronda litoral i el riu, passar sota les torres de la tèrmica del Besòs, entrar dins l'aparcament del port de Badalona (antigament amb el subseqüent peatge imposat) i desembarcar al centre de BDN per la platja...
No sé quanta vida li queda a aquest trajecte... L'Ajuntament de Sant Adrià es planteja construir habitatge jove a la tèrmica, i abans segurament arreglarà la carretera que la voreja... A Badalona ja està a punt l'inici de les obres del passeig marítim. Suposo que part de l'aire post-industrial de la primera part de l'itinerari, i de l'ambient relaxat i surfero de la segona desapareixeran sense remei en algun moment, durant els propers deu o quinze anys. És una pena.
Mentrestant, no us oblideu de prendre-us una canyeta al StPeople quan cau el sol!
