Shotgun Willie
Aquesta tarda he vist al Facebook que un antic colega ha muntant un blog en el qual hi penja fragments gràfics sobre el seu dia a dia, les coses que veu i que escolta... Com que és tot un personatge, els clips que té penjats no tenen pèrdua (històries de por a la vora del foc amb toc sureny, flaixos des de l'Empire State, punks, i altres coses). Heu sentit parlar mai de The practice of everyday life o de la llegenda de Willis Bivens? A més hi inclou els seus comentaris live (que ja us aviso, no són curts!) alguns d'ells a ritme de cornrap i amb referències insòlites de tot tipus. No us el perdeu!!!! (trackablehendershot.blogspot.com)
El tema és que ha penjat un curt de deu minutets sobre el seu viatge diari en tren into the big machine, amb un àmplia disquisició sobre tota la casuística possible de modes de transport que ha utilitzat al llarg de la seva vida per desplaçar-se entre casa i l'escola, la uni o la feina, amb inici en els camins fangosos de TN, passant pels trajectes a peu a SAS, el metro cap a la subúrvia de Chicago, i els pendulars de NJ.
Tot això m'ha fet pensar en un parell de clips que tenia grabats de fa temps sobre el trajecte entre Mcrit i Badalona. És un trajecte que m'agrada especialment des de que fa ja uns anys vaig veure un Silenci! que parlava de caçadors d'escenaris per anuncis i pel·lícules, i allà hi sortia un misteriós camí sota un mur gris amb les xemeneies de fecsa florint per damunt. L'itinerari comença al final de la diagonal, per després vorejar el barri de la Mina (Can Llima segons els rètols del tramBesòs), creuar la ronda litoral i el riu, passar sota les torres de la tèrmica del Besòs, entrar dins l'aparcament del port de Badalona (antigament amb el subseqüent peatge imposat) i desembarcar al centre de BDN per la platja...
No sé quanta vida li queda a aquest trajecte... L'Ajuntament de Sant Adrià es planteja construir habitatge jove a la tèrmica, i abans segurament arreglarà la carretera que la voreja... A Badalona ja està a punt l'inici de les obres del passeig marítim. Suposo que part de l'aire post-industrial de la primera part de l'itinerari, i de l'ambient relaxat i surfero de la segona desapareixeran sense remei en algun moment, durant els propers deu o quinze anys. És una pena.
Mentrestant, no us oblideu de prendre-us una canyeta al StPeople quan cau el sol!
